1. RENAIXEMENT
El mot
“renaixement” es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la
cultura clàssica. Simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés
després de segles de predomini d’un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en
l’Europa de l’Edat Mitjana.
Aquesta
etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l’ésser humà, l’interès per
les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i
substituint-lo per un cert antropocentrisme.
El
renaixement és el moviment cultural i artístic que va dominar Itàlia durant el
segle XV i la resta d’Europa durant part del segle XVI.
Durant el
Renaixement tot gira al voltant de l’ésser humà i de la confiança en la seva
felicitat a través del pensament, el coneixement i l’art. L’ideal de persona
del Renaixement és aquell individu polifacètic i universal, que coneix i domina
totes les branques del coneixement i que troba la seva màxima representació en
l’Italià Leonardo da Vinci.
1.1. ARQUITECTURA RENAIXENTISTA
L’arquitectura
del Renaixement inclou els segles XIV, XV i XVI. Es caracteritza per ser un
moviment de ruptura en la Història de l’arquitectura, en especial respecte a
l’estil arquitectònic previ: el gòtic. Els artistes renaixentistes es preocupen
pel domini de l’espai en el que tendeixen a introduir elements simples,
ordenats i proporcionats per crear així un espai organitzat i racional. Es
prefereixen aquells elements arquitectònics i decoratius propis de l’art de
l’antiguitat i es prenen com a model les runes romanes per imitar
l’arquitectura clàssica.
L’arquitectura
renaixentista comença a dissenyar les seves primeres obres a mitjans del segle
XV i arriba fins a mitjans del segle XVI. El moviment renaixentista s’inicia a
les repúbliques italianes convertint-se així en una de les destacades per la
qualitat i quantitat d’obres.
Característiques de l'arquitectura renaixentista
L’arquitectura
renaixentista va estar molt relacionada amb una visió del món durant aquell
període sostinguda en dos pilars essencials: el classicisme i l’humanisme.
Vegem les
característiques més principals:
1. Cerca de
l’ideal clàssic: a través del classicisme, els homes del Renaixement miraven
cap al món grecoromà com a model per a la seva societat contemporània. En
aquest sentit, l’arquitectura va intentar concretar conceptes clàssics com la
bellesa, sorgint així la teorització en l’arquitectura grega clàssica i romana.
2. Visió
profana sobre temes religiosos: els valors clàssics, des del punt de vista del
Cristianisme, d’enorme influència en aquest període eren considerats pagans i
de caràcter pecaminós. Per superar aquesta censura de l’Església Catòlica, es
va integrar la visió del món cristià.
3.
Influència de la natura: la natura era vista com a creació suprema de l’obra de
Déu i l’element més pròxim a la perfecció (teocentrisme). Així, es passa de la
recerca de la inspiració en la natura, a la inspiració en les formes de la
pròpia naturalesa, tal com proposen els clàssics.
4.
Antropocentrisme i humanisme: a més de la natura com a creació perfecta, es
torna la mirada a l’ésser humà, es a dir, es deixa enrere el teocentrisme
medieval per entrar en l’antropocentrisme. L’home s’analitza, en comptes de com
ser creat a imatge i semblança de Déu, com a mesura i referència de l’Univers.
Altres
trets característics:
- S’inspiren més
en obres romanes, ja que són més properes, que en les gregues.
- Periodització
per les formes simples (volta de canó i l’arc de mig punt) i utilització de
tirants metàl·lics entre els arcs.
- Utilització dels cinc ordres clàssics.
- Comencen a
utilitzar maquetes i dibuixos per presentar els seus projectes als seus
clients.
- Construcció
d’obres arquitectòniques simètriques i regulars. Els espais interiors es fan
seguint les línies de perspectiva, fet que guia la mirada de l’observador.
- Les principals construccions són Esglésies i els
palaus.
1.2. L’ARQUITECTURA DEL QUATTROCENTO
Entre els
arquitectes del Quattrocento destaca la figura de Filippo Brunelleschi
(1377-1446), el qual va obrir el camí als altres arquitectes renaixentistes per
les seves innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. Va
ser considerat com el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i
escultor. D’entre les obres de Brunelleschi destaquen la cúpula de la catedral
de Florència, la façana del Palau Pitti, l’Hospital dels Innocents, i esglésies
com la de San Lorenzo, que es van convertir en models d’art renaixentista i van
ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d’Europa.
Un altre
arquitecte destacat va ser Leon Battista Alberti (1404-1472), que va ser un
arquitecte, matemàtic i poeta genovès. Utilitza una innovació, barrejar l’antic
i el modern. Les seves obres més importants són el Palau Rucellai de Florència
i l’església Santa Maria Novella, també a Florència.
Característiques
de l’arquitectura del Quattrocento:
- Es veu
clarament la influència de l’antiguitat clàssica.
-
Utilització d’elements formals de l’art grec i romà (l’arc de mig punt i la
cúpula de mitja esfera, l’arquitrau, els entaulaments i els frontons, les
voltes es decoren amb cassetons, etc).
- La
racionalització de l’espai.
-
L’edifici es concep com una unitat.
- Es dóna
molta importància a les formes geomètriques bàsiques: el cercle, el quadrat,
l’esfera i el cub.
- El mur
recupera la seva importància com a superfície massissa articulada per
pilastres, cornises, columnes, etc.
- S’utilitza
abundant decoració. Els murs es recobreixen amb carreus bocellats, ben
escairats, on les juntures queden foses i sorgeixen de la pròpia façana.
- La
columna com a suport guanya importància, ja que és un art inspirat en el món
clàssic, que fa servir amb gran profusió, encara que realitza innovacions, com
es el casd e la columna encoixinada o de la columna balustrada.
- El pilar,
tant exempt com adossat, també va a ésser molt utilitzat i se’l va dotar de
gran ornamentació.
- Les
cobertes que s’utilitzen majoritàriament són: la cúpula, sobretot en els
edificis amb planta central, i l’artesanat, que està normalment format per
cassetons i molt treballat.
- Hi ha
una gran simetria en les construccions arquitectòniques i hi predomina
l’horitzontalitat, enfront la verticalitat de les obres gòtiques.
1.3. L’ARQUITECTURA DEL CINQUECENTO
En el
segle XVI el gran centre de l’arquitectura renaixentista va traslladar-me a la
ciutat de Roma, on es va construir edificis magnífics sota el gran mecenatge
(patrocinaven les arts, artistes, etc.) que els papes Alexandre VI, Juli II,
Lleó X i Climent VII van exercir sobre les arts.
D’entre
els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la
basílica de Sant Pere, de dimensions colossals i caracteritzada per la
grandiositat i la senzillesa dels seus elements, en la qual van participar tres
dels millors arquitectes d’aquell temps: Donato d’Angelo Bramante (1444-1514),
que en fa fer el primer projecte d’una església de clau grega (amb els braços
iguals), amb voltes de mig canó i una cúpula al centre de la creu; Miquel
Àngel (1475-1564), que va continuar les ornes i en va modificar la cúpula
tot erigint-hi una construcció impressionant; i Carlo Maderno (1556-1629),
a qui devem la resta de l’edifici.
Característiques
de l’arquitectura del Cinquecento:
- Aquesta
arquitectura és més grandiosa que l’anterior, però tenint en compte la
proporcionalitat de la mesura humana.
- Tendència
a eliminar elements superflus i decoratius i per la recerca d’una
monumentalitat basada en la simplicitat i l’harmonia.
- Equilibri, austeritat, robustesa i predomini de l’arquitectura sobre la
decoració.
- S’utilitzen
els volums amb un sentit plàstic, buscant contrasts i desenvolupen la
utilització de la llum com un element més.
- Desenvolupament
de grans construccions i plans arquitectònics que tornen a la forma
romana, la
majoria per encàrrec.
2. BARROC
El Barroc
s’estén cronològicament des del segle XVII fins a mitjans del segle XVIII.
Coincideix amb l’aparició de l’absolutisme com a forma de govern a Franca i
d’un parlament aristocràtic a Anglaterra.
Al mateix
temps, els estats europeus es consoliden i, paral·lelament, es divideixen
religiosament: catòlics al sud i protestants al nord.
Els
descobriments científics (Kepler, Newton...), les noves concepcions
filosòfiques (descartes, Locke...) i l’enriquiment de moltes famílies a causa
del capitalisme comercial s’afegeixen a els tradicions, a la política i a la
religió, provocant un canvi en els fustos estètics.
El mot “barroc”
té un origen indefinit, ja que es té diverses opinions al respecte. Pot
provenir de la paraula portuguesa “barrueco” (perla irregular) o del francès
“barroque” (extravagant). Precisament s’ha considerat així aquest art,
extravagant i artificiós.
2.1. ARQUITECTURA BARROCA
En aquest
art és pot apreciar la monumentalitat i l’extravagància de les formes, i
l’artificiositat dels espais. Els arquitectes més destacats van ser Gianlorenzo
Bernini (1598 - 1689)i Franceso Borromini (1599 - 1667).
Bernini va
crear la Baladaquí de Sant Pere, feta amb bronze, està sostinguda per
quatre columnes de fusta dividit en tres parts per anells horitzontals. La part
inferior es decora en espiral (columna salomònica) mentre que els dos trams
superficials estan adornats amb branques i fulles d’acant. la base és àtica i,
el capitell, compost.
El seu
col·laborador i rival Borromini va ser un especialista en la construcció de
temples. Trobem a les plantes i a les façanes la utilització d¡ondulacions amb
corbes i contracobertes. Les voltes rematades imiten una gran flamarada, com a
la de Sant’ivo alla Sapienza, les quals proporcionen una sensació de
moviment cap a l’infinit, o en l’església de San Carlo alle Quattro Fontane,
en ella hi ha una planta el·líptica i hi abunden les columnes tant en
l’exterior com a l’interior, els ulls de bou que aporten una gran lluminositat
Característiques
de l’arquitectura Barroca:
- L’arquitectura
té molta més importància que la resta de les arts. L’escultura i la pintura es
subordinen a les exigències dels edificis, dels palaus i de les esglèsies.
- Predomina
la línia corba, provocant una pèrdua de la proporcionalitat i la mesura
renaixentista.
- Abunda
l’ornamentació amb la incorporació dels elements constructius al dinamisme
final: columnes salomòniques, estípits, trencament dels frontons, efectes de
llum i ombres.
3. ROCOCÓ
El Rococó
es un moviment artístic nascut a França durant els anys 1730 i 1760. El seu precedent se situa als inicis del segle XVIII, coincidint amb la
regència de Felip d’Orleans, quan va iniciar una evolució cap a l’expressió
d’un gust més contemporani, independent i hedonista.
Aquest estil, anomenat en
el seu temps del gust modern, va ser rebatejat pels seus crítics i
detractors neoclassicistes amb la paraula Rococó, que és una composició de
"rocaille" i "roquille", ja que en els primers dissenys del
nou estil hi havia la suggestió d'unes formes irregulars inspirades en roques
marines, algues i petxines. Unes altres versions busquen l'origen a
"rocaille", tipus d'ornamentació dels decoradors de grutes dels
jardins barrocs i que es distingia pel seu recargolament. Malgrat el caire
pejoratiu d'aquesta denominació, que pocs historiadors actuals encara sostenen,
el Rococó és l'exemple de com un art representa la immediata expressió de la
vida social i de com un estil es fa a mida de l'individu, de com els habitatges
i els objectes es dissenyen per a homes i no només per a déus i monarques.
3.1. ARQUITECTURA ROCOCÓ
Característiques
de l’arquitectura Rococó:
- Hi ha una gran diferència
entre els espais exteriors, els quals són simples i senzills; i els espais
interiors, els quals es caracteritzen per l’abundància del color i la fantasia.
- S’abandonen els ordres
clàssics, i les façanes es distingeixen per ser planes, i tenint motllures que
separen les plantes i emmarques les portes i les finestres.
- La forma dominant en els
edificis rococó era la circular.
- L’aspecte més destacat
del interiors era la distribució, fent que cada estança complís una funció
diferent i que totes tinguessin un confort. Les habitacions estaven dissenyades
com un conjunt que combinava una faran funcionalitat amb ornamentació, colors i
mobiliari extravagant.
- Les finestres augmenten de
mida, obtenint una interrelació entre l’interior i l’exterior aconseguint una
fusió amb la natura, el paisatge i l’entorn.
- Es descarten els angles
rectes, la rigidesa i s’adopten les formes arquejades i corbes.
- S'eliminen les escultures monumentals, les quals es limiten en l'ornament dels jardins.
